dilluns, 22 / juny / 2009
Horror
L'horror en estat pur. I encara, estúpids o fills de puta, diuen que va dispara la C.I.A. i que darrere de la C.I.A. hi és l'Estat d'Israel. OOOOOOh, pobre Iran manipulat per la mà negra, on els poderosos que s'aferren al poder en nom de Déu corrompen la democràcia i disparen al pit, a mig quilòmetre de distància, una xica innocent que segons fonts, es manifestava per la democràcia i no per cap dels dos candidats que resulta que tampoc eren, són, tan diferents. No, a Iran no arribà la revolució francesa, ells es quedaren en Sant Agustí. Temeu, temeu els qui creuen en Déu, fills d'Israel, seguidors de l'arcàngel Jibreel, adoradors de Chiesa Romana, més encara, temeu els qui us hi volen fer creure perquè els seus creients dispararan al pit dels innocents. Temeu els qui hi creguen devotament en qualsevol cosa. El seu nom és Neda Agha-Soltan, tenia vint-i-se anys, cabrons, vint-i-set.
dissabte, 13 / juny / 2009
Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la meva poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poema davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.
Gabriel Ferrater
diumenge, 7 / juny / 2009
Sin Moo Hap ki do
El gran mestre fundador, Do ju nim, Ji Han Hae
Exhibició notable.
Du Kwang Cham Nim Ziegler (Suïssa) i els meus compis a la Uni l'any passat.
El meu gimnàs a Canal "bou". Senyor que jovenets, no ha plogut ni res.
Seminari del meu mestre, Kwan Chang Nim, Rafel Balbastre. Exhibició d'instructors.
Exhibició notable.
Du Kwang Cham Nim Ziegler (Suïssa) i els meus compis a la Uni l'any passat.
El meu gimnàs a Canal "bou". Senyor que jovenets, no ha plogut ni res.
Seminari del meu mestre, Kwan Chang Nim, Rafel Balbastre. Exhibició d'instructors.
Imma Turbau. Girona, Girona....
El juego del Ahorcado. Imma Turbau. Random House Mondadori 2005. (Primera edició "De bolsillo" gener, 2009)
Fou molt divertit que en tota la novel·la no aparegués el nom d'una ciutat que jo no trepitge des que era un infant i que pàgina a pàgina la seua presència insinuada se'm feia a poc a poc insuportable. Eixe hàlit immòbil, asfixiant, eixe tarannà tan familiar... La cosa és que amb la història de Turbau, quasi quasi em venen ganes de dir-li Imma perquè tenim la quasi mateixa edat, tot i que ambientada als vuitanta, època de la meua adolescència, hom percep que les coses semblen no haver canviat molt. La novel·la és desgarradora, dolorosa, mortalment precisa, i parla sobre tot de la quantitat de secrets que és capaç de guardar una xica i de com el món que l'envolta és inapaç de preveure i molt menys encara d'interpretar. I ho fa tan bé, que en més d'una ocasió se m'ha rebolicat l'estòmac i m'han vingut ganes de fotre un crit o pegar-li una punyada al nas al primer que em digués "Bon dia, com va això". M'alegre de no haver hagut de fer-li la crítica a cap diari. De lectura ràpida, apassionant, és, amb diferència, la millor novel·la dels darrers mesos que he llegit, inclós algun premi Sant Jordi. Un deu, per a Imma Turbau i la seua primera novel·la, que originàriament tenia el doble de pàgines i que li ha quedat tant i tan bé. Personalment m'agrada molt un personatge, Margarita, que en un moment donat és capaç d'avaluar el que no pot saber i no pretén tampoc, però que intueix, encara que siga la intuïció sense forma definida d'un secret i quins consells hi dóna sense que li'ls demanen. Hi entra l'element de la temporalitat, element que no existeix a l'adolescència, que no és percep igual, almenys, al llarg de les diverses etapes de la vida. Recomane vivament la seua lectura, i m'al·lucina que primer la publicaren en portugués. O potser no.
Fou molt divertit que en tota la novel·la no aparegués el nom d'una ciutat que jo no trepitge des que era un infant i que pàgina a pàgina la seua presència insinuada se'm feia a poc a poc insuportable. Eixe hàlit immòbil, asfixiant, eixe tarannà tan familiar... La cosa és que amb la història de Turbau, quasi quasi em venen ganes de dir-li Imma perquè tenim la quasi mateixa edat, tot i que ambientada als vuitanta, època de la meua adolescència, hom percep que les coses semblen no haver canviat molt. La novel·la és desgarradora, dolorosa, mortalment precisa, i parla sobre tot de la quantitat de secrets que és capaç de guardar una xica i de com el món que l'envolta és inapaç de preveure i molt menys encara d'interpretar. I ho fa tan bé, que en més d'una ocasió se m'ha rebolicat l'estòmac i m'han vingut ganes de fotre un crit o pegar-li una punyada al nas al primer que em digués "Bon dia, com va això". M'alegre de no haver hagut de fer-li la crítica a cap diari. De lectura ràpida, apassionant, és, amb diferència, la millor novel·la dels darrers mesos que he llegit, inclós algun premi Sant Jordi. Un deu, per a Imma Turbau i la seua primera novel·la, que originàriament tenia el doble de pàgines i que li ha quedat tant i tan bé. Personalment m'agrada molt un personatge, Margarita, que en un moment donat és capaç d'avaluar el que no pot saber i no pretén tampoc, però que intueix, encara que siga la intuïció sense forma definida d'un secret i quins consells hi dóna sense que li'ls demanen. Hi entra l'element de la temporalitat, element que no existeix a l'adolescència, que no és percep igual, almenys, al llarg de les diverses etapes de la vida. Recomane vivament la seua lectura, i m'al·lucina que primer la publicaren en portugués. O potser no.
dimarts, 26 / maig / 2009
Jo sóc el ganivet i la ferida
L'Héautontimorouménos
Charles Baudelaire (1821-1867)
A J.G.F.
Je te frapperai sans colère
Et sans haine, comme un boucher,
Comme Moïse le rocher
Et je ferai de ta paupière,
Pour abreuver mon Saharah
Jaillir les eaux de la souffrance.
Mon désir gonflé d'espérance
Sur tes pleurs salés nagera
Comme un vaisseau qui prend le large,
Et dans mon coeur qu'ils soûleront
Tes chers sanglots retentiront
Comme un tambour qui bat la charge!
Ne suis-je pas un faux accord
Dans la divine symphonie,
Grâce à la vorace Ironie
Qui me secoue et qui me mord
Elle est dans ma voix, la criarde!
C'est tout mon sang ce poison noir!
Je suis le sinistre miroir
Où la mégère se regarde.
Je suis la plaie et le couteau!
Je suis le soufflet et la joue!
Je suis les membres et la roue,
Et la victime et le bourreau!
Je suis de mon coeur le vampire,
- Un de ces grands abandonnés
Au rire éternel condamnés
Et qui ne peuvent plus sourire!
L'oditeronomen
Para J.G.F.
Jo et colpejaria sense còlera
i sense odi, com un llenyataire,
com Moisès la roca!
i faré dels teus parpalls,
Par abeurar el meu Sàhara,
brollar las aigües del patiment.
El meu desig prenyat d'esperança
sobre les teues llàgrimes salades naixerà
com un vaixell que salpa
i en el meu cor que embriagaran
Els teus estimats gemecs ressonaran
com un tambor que bat a la càrrega!
No sóc jo un fals acord
en la divina simfonia,
mercés a la voraç ironia
que em sacseja i em mossega!
ella està en la meua gola, la xiscla!
és tota la meua sang, aquest verí negre!
jo sóc el sinistre espill
on la fúria es contempla!
Jo sóc la ferida i el ganivet!
Jo sóc la bufetada i la galta!
jo sóc els membres i la roda,
i la víctima i el botxí!
Jo sóc el vampir del meu cor,
-Un d'eixos grans abandonats!
Al riure etern comdemnats,
i que ja mai més podran riure!
Charles Baudelaire (1821-1867)
A J.G.F.
Je te frapperai sans colère
Et sans haine, comme un boucher,
Comme Moïse le rocher
Et je ferai de ta paupière,
Pour abreuver mon Saharah
Jaillir les eaux de la souffrance.
Mon désir gonflé d'espérance
Sur tes pleurs salés nagera
Comme un vaisseau qui prend le large,
Et dans mon coeur qu'ils soûleront
Tes chers sanglots retentiront
Comme un tambour qui bat la charge!
Ne suis-je pas un faux accord
Dans la divine symphonie,
Grâce à la vorace Ironie
Qui me secoue et qui me mord
Elle est dans ma voix, la criarde!
C'est tout mon sang ce poison noir!
Je suis le sinistre miroir
Où la mégère se regarde.
Je suis la plaie et le couteau!
Je suis le soufflet et la joue!
Je suis les membres et la roue,
Et la victime et le bourreau!
Je suis de mon coeur le vampire,
- Un de ces grands abandonnés
Au rire éternel condamnés
Et qui ne peuvent plus sourire!
L'oditeronomen
Para J.G.F.
Jo et colpejaria sense còlera
i sense odi, com un llenyataire,
com Moisès la roca!
i faré dels teus parpalls,
Par abeurar el meu Sàhara,
brollar las aigües del patiment.
El meu desig prenyat d'esperança
sobre les teues llàgrimes salades naixerà
com un vaixell que salpa
i en el meu cor que embriagaran
Els teus estimats gemecs ressonaran
com un tambor que bat a la càrrega!
No sóc jo un fals acord
en la divina simfonia,
mercés a la voraç ironia
que em sacseja i em mossega!
ella està en la meua gola, la xiscla!
és tota la meua sang, aquest verí negre!
jo sóc el sinistre espill
on la fúria es contempla!
Jo sóc la ferida i el ganivet!
Jo sóc la bufetada i la galta!
jo sóc els membres i la roda,
i la víctima i el botxí!
Jo sóc el vampir del meu cor,
-Un d'eixos grans abandonats!
Al riure etern comdemnats,
i que ja mai més podran riure!
dilluns, 25 / maig / 2009
dijous, 21 / maig / 2009
Benedetti
A Jéssica, "Lu"
Benedetti, Mario Benedetti, doctor Honoris Causa de la Universitat d'Alacant on vaig escoltar-lo per primera vegada quan jo era poc més o menys que un adolescent. Cenetenars d'estudiants com jo mateix descobríem a don Mario, vibràvem amb aquell llibret seu, recorde, publicat a la col·lecció Visor de poesia, El amor las mujeres y la muerte. Un llibret on s'oposava a la visió decadentista i misògina del filòsof que va intuir la genètica abans que Mendel i els seus péssols arribaren fent escama. Un llibret de versos on el respecte per la dona dins l'amor no era medieval o decimonónic, on el respecte era un diàleg participatiu amb la dona i no feia d'ella un objecte idolatrable o un objecte instrumentalitzat. Benedetti, el poeta socialista, el poeta que va fer de l'amor, encara avui en dia, un pensament iconoclasta. Llavors, quan Benedetti era jove, quan l'humanisme socialista feia por perquè era possible i era reprimit a punta de fusell, amb tortures i assassinats, amb exilis, quan a l'agulla hipodèrmica de Lasswell se li havia trencat perillosament la punta, quan les esquerres no feien riure i la dreta tragicòmica no edificava hotels a les costes, injertava dominacions d'un idioma sobre un altre, repressaliava qualsevolsmanifestació cultural darrere la qual hi ha hagués un sol contingut ideològic o almenys un que fos comprensible per l'ampla societat, Benedetti feia versos d'amor. Benedetti ens descobria a Oliverio Girondo, a Roque Dalton, Benedetti escrivia teatre, novel·les, Benedetti es feia gran i ensenyava a adolescents a fer-se homes i no piltrafes o escòria de fàcil diàleg. Benedetti, que amb la seua vida compromesa semblava fer seues les paraules Cervantines que advertien sobre el destí del cavaller la retòrica del qual fos més elevada que els seus actes. Quanta, quantíssima falta fa avui dia la poesia de Benedetti. Quanta, quanta falta ens fa els seus ensenyaments i els seus judicis punyents, intransigents i rotunds que queien amb la força que duu l'estètica i la tendresa sobre homes i dones. Versos reivindicant la dignitat i la força interior que cal per afrontar la vida. Que la vida fa mal, sí, i que del dolor no se'n fuig, se l'afronta, m'ensenyà Benedetti. Que la vida és prendre decisions i no rendir-se. Que hi ha homes dolents que són escòria, que menteixen i traeixen, i que sí que existeix l'ètica, una ètica sense capellans ni militars, ni doctors universitaris o Sorbones de París. Ara, ara que de sobte veig tants amants conviure-hi perquè no se suporten ells mateixos i volen que un altre els suporte, ara que veig dones que a la segona cervesa i la calor de l'afecte m'expliquen que el límit de les humiliacions que arriben a suportar és molt més alt del que jo imaginava. Ara, ara que els discurs logocentrista europeu, ara que el capitalisme ens fa els uns i els altres instruments de la nostra felicititat, ara que aquell antic homo, homini lupus, cobra una virtualització tan salvatge que sembla que les paraules de Benedetti, que el record de las madres de la plaza de Mayo, hàgen fracassat, resulta que en realitat són més necessàries que mai. Ara don Mario se'ns mor. Quina putada, quina tristesa tan gran, però si voleu, pensant en don Mario, desdoblant-me, imaginant-me què ens diria ell, pense: Mario Benedetti ja ha fet prou, ha fet tant. No li puc retreure que haja mort, ni li puc retreure que ens haja deixat orfes, no li puc dir "torna, Don Mario. Torna, ara que et necessitem tant." Perquè és el nostre temps i ens toca recollir el testimoni que l'escriptor, l'home, que per socialista no ha rebut en vida el Nobel de literatura, ens ha passat. Ara és la nostra, hem de fer nosaltres, i lluitarem perquè l'humanisme, el respecte mutu i l'amor, no siguen un pensament iconoclasta. Adéu poeta, et llegirem sempre.
Benedetti, Mario Benedetti, doctor Honoris Causa de la Universitat d'Alacant on vaig escoltar-lo per primera vegada quan jo era poc més o menys que un adolescent. Cenetenars d'estudiants com jo mateix descobríem a don Mario, vibràvem amb aquell llibret seu, recorde, publicat a la col·lecció Visor de poesia, El amor las mujeres y la muerte. Un llibret on s'oposava a la visió decadentista i misògina del filòsof que va intuir la genètica abans que Mendel i els seus péssols arribaren fent escama. Un llibret de versos on el respecte per la dona dins l'amor no era medieval o decimonónic, on el respecte era un diàleg participatiu amb la dona i no feia d'ella un objecte idolatrable o un objecte instrumentalitzat. Benedetti, el poeta socialista, el poeta que va fer de l'amor, encara avui en dia, un pensament iconoclasta. Llavors, quan Benedetti era jove, quan l'humanisme socialista feia por perquè era possible i era reprimit a punta de fusell, amb tortures i assassinats, amb exilis, quan a l'agulla hipodèrmica de Lasswell se li havia trencat perillosament la punta, quan les esquerres no feien riure i la dreta tragicòmica no edificava hotels a les costes, injertava dominacions d'un idioma sobre un altre, repressaliava qualsevolsmanifestació cultural darrere la qual hi ha hagués un sol contingut ideològic o almenys un que fos comprensible per l'ampla societat, Benedetti feia versos d'amor. Benedetti ens descobria a Oliverio Girondo, a Roque Dalton, Benedetti escrivia teatre, novel·les, Benedetti es feia gran i ensenyava a adolescents a fer-se homes i no piltrafes o escòria de fàcil diàleg. Benedetti, que amb la seua vida compromesa semblava fer seues les paraules Cervantines que advertien sobre el destí del cavaller la retòrica del qual fos més elevada que els seus actes. Quanta, quantíssima falta fa avui dia la poesia de Benedetti. Quanta, quanta falta ens fa els seus ensenyaments i els seus judicis punyents, intransigents i rotunds que queien amb la força que duu l'estètica i la tendresa sobre homes i dones. Versos reivindicant la dignitat i la força interior que cal per afrontar la vida. Que la vida fa mal, sí, i que del dolor no se'n fuig, se l'afronta, m'ensenyà Benedetti. Que la vida és prendre decisions i no rendir-se. Que hi ha homes dolents que són escòria, que menteixen i traeixen, i que sí que existeix l'ètica, una ètica sense capellans ni militars, ni doctors universitaris o Sorbones de París. Ara, ara que de sobte veig tants amants conviure-hi perquè no se suporten ells mateixos i volen que un altre els suporte, ara que veig dones que a la segona cervesa i la calor de l'afecte m'expliquen que el límit de les humiliacions que arriben a suportar és molt més alt del que jo imaginava. Ara, ara que els discurs logocentrista europeu, ara que el capitalisme ens fa els uns i els altres instruments de la nostra felicititat, ara que aquell antic homo, homini lupus, cobra una virtualització tan salvatge que sembla que les paraules de Benedetti, que el record de las madres de la plaza de Mayo, hàgen fracassat, resulta que en realitat són més necessàries que mai. Ara don Mario se'ns mor. Quina putada, quina tristesa tan gran, però si voleu, pensant en don Mario, desdoblant-me, imaginant-me què ens diria ell, pense: Mario Benedetti ja ha fet prou, ha fet tant. No li puc retreure que haja mort, ni li puc retreure que ens haja deixat orfes, no li puc dir "torna, Don Mario. Torna, ara que et necessitem tant." Perquè és el nostre temps i ens toca recollir el testimoni que l'escriptor, l'home, que per socialista no ha rebut en vida el Nobel de literatura, ens ha passat. Ara és la nostra, hem de fer nosaltres, i lluitarem perquè l'humanisme, el respecte mutu i l'amor, no siguen un pensament iconoclasta. Adéu poeta, et llegirem sempre.
NO TE SALVES
.
No te quedes inmóvil al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca.
.
No te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer lo párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo.
.
Pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el jubilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Mario Benedetti
www.elpais.com/articulo/cultura/Adios/poeta/compromiso/elpepucul/20090517elpepucul_6/Tes
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
